Igual que la resta dels elements que utilitzem en la composició del nostre disseny, el coneixement dels tipus de lletres i les seves característiques és necessari per a una utilització correcta. Les tècniques destinades al tractament tipogràfic i a amidar els diferents textos, és coneguda com tipometria.
Els tipus consten d'unes parts que es denominen com: braços, cames, ulls, columnes, cues... Aquestes són les parts que s'han utilitzat de forma tradicional per a la construcció de les diferents lletres. L'estructura de les lletres roman constant sense tenir en compte la tipografia, així una B majúscula consta d'un braç vertical i dos corbs.
Evidentment, depenent del tipus ens trobarem amb aspectes molt diferents de les lletres. Una família tipogràfica és un grup de tipografies que tenen unes característiques similars. Els membres d'una família tenen alguns trets similars i altres que els són propis.
Alineació del text
El text pot alinear-se de cinc formes distintes: alineat a l'esquerra, alineat a la dreta, justificat, centrat o asimètric.
El text alineat a l'esquerra és el més natural i recomanable per a textos llargs. Crea una lletra i un espai entre paraules molt uniforme, i atès que les línies acaben en diferents punts, el lector és capaç de localitzar fàcilment cada nova línia. Aquesta és possiblement la forma d'alineació de textos que resulta més llegible.
Quant a llegibilitat els estudis en paper imprès no han trobat diferències entre el text justificat o l'alineat a l'esquerra, encara que si han demostrat que els lectors "dolents" (el que pot incloure a alguns tipus de discapacitats) llegixen millor text alineat a l'esquerra que el justificat.
Per contra, l'alineació a la dreta va en contra del lector, perquè és difícil trobar la nova línia. Aquest mètode pot ser adequat per a un text que no sigui molt extens, però no per a grans blocs.
El text justificat (alineat a dreta i esquerra) pot ser molt llegible si el dissenyador assegura que l'espai entre lletres i paraules sigui uniforme i els molests buits entre paraules, denominats "rius", no interrompin el curs del text. En cas contrari, els textos resulten menys llegibles i provoca que algunes paraules amb major espai entre caràcters siguin involuntàriament emfatitzades. Resulta adequat en columnes estretes o blocs de text de poca extensió, ja que resulta monòton i cansa al lector.
Les alineacions centrades donen al text una aparença molt formal i són adeqüades quan s'usen mínimament. Però ha d'evitar-se configurar textos massa llargs amb aquest model.
Les alineacions asimètriques s'usen quan el dissenyador desitja trencar el text en unitats de pensament lògiques, o per a donar a la pàgina un aspecte més expressiu. Òbviament la configuració de grans quantitats de text d'aquesta manera acaba per cansar al lector.
Espaiat (Tracking)
El track o tracking ajusta l'espaci entre caracters, obrint-lo quan es tracta de cossos petits i tancant-lo quan es tracta de cossos grans, aconseguint alterar la densitat visual del text. El track actúa globalment sobre tot el text i depèn del tamany dels caracters. Com a regla general, com més gran sigui el cos, més comprimit ha de ser el track.
Interlletrat (Kerning)
El kern o kerning s'utilitza per ajustar l'espai entre les lletres d'una mateixa paraula o en alguns pars de caràcters determinats que criden l'atenció per estar massa junts o separats, normalment en cossos grans. El kern és estrictament proporcional, ja que l'espai M (la unitat en que es basa) té el mateix tamany en punts que el cos dels caracters, és a dir que l'espai M per un text de 12 punts fa 12 punts.
Tant el track com el kern es mesuren en unitats relatives al tamany en punts dels caracters.
Interlínia (Leading)
La interlínia o leading és l'espai vertical entre les línies de text, és un factor important per que el lector pugui seguir correctament la lectura sense equivocar-se de línia o cansar la vista, a més de ser un dels responsables de la sensació de color que agafa un bloc de text.
2.2.1. Unitats bàsiques de mesura
Actualment s'usen dos sistemes de mesures tipogràfiques, a més del sistema mètric decimal, que a poc a poc es va introduint.
L'europeu es basa en:
El punt de Didot, que fa 0,376 mm.
El Cícer, format per 12 punts de Didot, que fa 4, 512 mm.
El sistema anglosaxó té com unitats:
El punt de Pica, que fa 0,351 mm.
La Pica, formada per 12 punts de Pica, que fa 4,217 mm.
Com s'aprecia, la conversió d'unes unitats a unes altres és incòmoda, i el normal és que ningú les realitzi en els tallers. S'usen unes o altres, però rares vegades es converteixen entre si. Normalment, els Cícers i les Piques vénen en unes regletes, anomenades tipòmetres, que en ocasions poden simultanejar ambdós sistemes, l'anglosaxó i l'europeu.
La particularitat del tipòmetre és el gran nombre d'escales que sol contenir i que són de gran utilitat. Cada escala correspon a un cos o a una interlínia, quan els blocs de línies se separen per espais en blanc. Les escales més freqüents són les de 6, 7, 8, 9, 10, 11 i 12 punts. Mitjançant la combinació d'elles es pot amidar una àmplia gamma de tipus tradicionals, ja que 3 línies de la regleta del 6, per exemple, ocupen el mateix espai que una del 18, pel que serveix per a aquest cos; i dos del 7 fan una del 14. Per al que no serveix el tipòmetre és per a mesurar els cossos moderns que permet l'ordinador, formats fins i tot per fraccions de punt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario